La caixa de Pandora té nom

No hi ha res millor per animar la parròquia que obrir la caixa de Pandora, que en clau blanc-i-blava actualment es diu Raul Tamudo. Quan fa un mes vam viure l’espectacle esperpèntic sobre el que tant hem comentat i que tant mal ha fet entre la família perica, poca gent es podia imaginar que el 23 es tornaria a vestir de curt. I aquesta nit pot ser que el tornem a veure sobre la gespa de Cornellà.

Si algun perico dubtava entre anar al camp aquesta nit o quedar-se a casa resguardat del fred, ara té un al•licient més: el morbo de poder veure Tamudo tornant a vestir la samarreta, que podria convertir-se en una autèntica guerra civil si arribés a marcar. Partidaris i detractors del major golejador (en lliga) de la història del club es llençarien els plats pel cap cridant allò de “ho veus, ja t’ho deia jo!” o “definitivament, aquest paio està acabat!”.

En qüestió de sentiments en guanyen poques aficions. El costat positiu és que aquesta nit animarem l’equip fins l’extenuació perquè és un d’aquells cara o creu que tant “ens posen” i ens motiven a estar units. El costat negatiu és que si les coses no surten bé i s’obre la caixa de Pandora la catàstrofe està servida.

No crec que sigui bona solució fer jugar, ni tan sols convocar (però aquest mal ja està fet) Tamudo. No li veig la part positiva, més enllà d’esperonar-nos a omplir les grades de l’estadi per allò del morbo. Si juga i guanyem, els pro-Tamudo es penjaran la medalla. Si juga i perdem, els anti-Tamudo es penjaran la medalla. Si no juga i guanyem, els anti-Tamudo tindran un argument més per dir que no és necessari per guanyar. Si no juga i perdem, els pro-Tamudo diran que amb ell el camp hauríem guanyat. En resum, només guanyaran els “pro” o els “anti”, però en qualsevol cas estarem una mica més dividits i els que no ens decantem ni d’un costat ni de l’altre i només demanem que les coses es facin fent servir el cap i no a cop d’impulsos, assistirem a un nou capítol de l’autodestrucció del club.

Que jo sàpiga no ha canviat res des de les llàgrimes de Tamudo de fa un mes. I tot plegat perquè ningú té el que cal tenir per acabar amb aquest problema d’una vegada per totes i assumir les responsabilitats que se’n derivin.


(Article publicat a PericosOnline)

Segueix llegint / Read more...

Dinar de germanor

Per situar-nos: dimecres 21 d'octubre. Germán de la Cruz convida a la primera plantilla de l'Espanyol a dinar per celebrar un "pressumpte" dinar de germanor.

Arriba De la Cruz al restaurant, li extén la mà a Raúl Tamudo i aquest últim l'ignora. Un, dos, tres, quatre segons, mitja volta i a saludar a Nakamura.

D'això se'n diu diplomàcia. Raul: ves fent les maletes xato.

Segueix llegint / Read more...

Sir Elton John

És curiós com un home de 62 anys, tan baixet i amb uns dits de les mans tant "abotifarrats" pugui tocar el piano de la forma com el toca ell. És un pianista brillant, però tot el que té de bon músic i cantant (el xorro de veu també és important) ho té de showman pirat.

El repertori musical del concert d'ahir va ser un "bery best" de la seva carrera musical, suposo que per contentar els milers de fans (la majoria passaven la cinquantena d'edat) que omplen els llocs per on toca àvids d'escoltar l'Elton John de fa anys.

L'escenografia - de David LaChapelle - em va semblar una passada de frenada en certs moments cutre. L'extravagància de les imatges que passaven per la macropantalla darrera l'escenari en moltes estones era mass aprovocativa. Dones amb els pits a l'aire, ballarins exageradament amanerats, fins i tot una dona amb quatre quilos de bòtox als llavis escarxofada en un sofà, amb les cames obertes i una bengala fent saltar xispes del racó més íntim del seu cos. Les últimes tres cançons uns enormes inflables van omplir l'escenari: uns pits gegants a sobre, unes cames de dona immenses a l'esquerra, un plàtan "erecte" amb dues cireres descomunals just al costat del piano vermell, i un altre plàtan (pelat) "erectíssim" a l'altra punta de l'escenari.

M'agrada la música pop de Sir Elton John i ahir ens va demostrar que està en forma. Però no em va agradar que tot estigués tant milimètricament calculat, que l'espectacle durés dues hores clavadíssimes, que no deixés pas a cap mena d'improvització i el seu pas per Barcelona (únic concert a Espanya) es convertís en un bolo més d'una gira que fa més de 5 (cinc!!!) anys que va començar exactament igual com és ara.

Segueix llegint / Read more...

Mentiders, volem la veritat

De petit em van dir que dir mentides és, com a mínim, lleig, bàsicament perquè enganyes a qui li dius la mentida. Suposo que dir mentides a trenta-cinc mil persones, que a sobre et paguen diners, deu ser molt més que lleig.

Ha parlat el representant, ha parlat el club i ha parlat Tamudo. Han sortit en roda de premsa per tirar-se merda en públic, tots indignadíssims pel que deia l’altra part implicada i pretenen tancar el tema amb un comunicat mal redactat i amb faltes d’ortografia.

Si no pagués diners de la meva butxaca podria demanar saber la veritat, però com que cada any m’hi deixo uns quants calers que serveixen en part per pagar els sous dels senyors Planes i Tamudo, crec que estic en el dret d’exigir saber qui m’està enganyant i d’exigir que es depurin responsabilitats per tot plegat, i si pot ser aportant proves molt millor.

Fins que no s’aclareixi tot seguirem alimentant la guerra interna, com si fóssim prou forts com per aguantar un terratrèmol d’aquestes dimensions sense que l’equip se’n ressenti. Jo no em veig capacitat per dictar sentència i posicionar-me a favor de cap de les dues parts. Són postures tant distants que soc incapaç de decidir qui té raó. Tants uns com els altres tenen antecedents que em podrien fer decantar la balança, però no voldria ser injust amb qui diu la veritat.

Diumenge tenim partit i volem guanyar-lo que és, no ho oblidéssim pas, la raó per la que tots visitem aquesta pàgina tant sovint. Ni De la Cruz, ni Planes, ni Durán ni Tamudo sembla que els importi una merda el que passi diumenge, i això és el que em sap més greu de tot plegat. Tots estan jugant amb els nostres sentiments, amb les nostres il•lusions, amb els nostres diners, i ho fan des del pla més egoista possible, només per salvar la seva imatge i no ser devorats pels trenta-cinc mil que mirem incrèdulament i avergonyits com la sala de premsa es converteix en escenari d’un bodevil de sèrie B, cutre, patètic i indigne de ser perpetrat sota el nostre escut centenari que, presumptament, ens hauria d’unir amb un únic objectiu.

Volem saber qui menteix per poder fotre’l fora del nostre club per sempre.


(Article publicat a PericosOnline)

Segueix llegint / Read more...

Massa tard, Tamudo

Escric aquestes línies a primera hora del matí, abans que el 23 de l'Espanyol surti a fer declaracions en roda de premsa arran del terratrèmol que s'ha creat entorn a la seva figura.

Escric aquestes línies en el meu blog i no a PericosOnline perquè sé que el tema està creant molta tensió entre pericos i no tinc ganes de furgar massa públicament en la ferida. Com que considero que el blog el visiteu gent que conec i que vosaltres em coneixeu, sabeu que el que hi dic és el que penso i no ho faig per contentar ningú ni per cobrir l'expedient.

D'entrada diré que el "Tamudogate" fa massa temps que dura i no hi ha un culpable únic, per mi la culpa està repartida entre moltes parts: club, jugador, representant, entrenador, etc. Fins i tot l'afició tenim part de culpa.

Però, per damunt de tot, el principal culpable té nom i cognoms: Raul Tamudo Montero. Ell és l'implicat en tot aquest affaire i és el que hauria d'haver sortit a donar la cara per defensar-se de totes les acusacions. Diuen allò de "quien calla, otorga", i a mi em fa la impressió que la postura de l'etern damnificat li va a les mil meravelles. Quan era capità i la marxa esportiva de l'equip va començar a fer aigües a partir de gener de 2008 no va sortir a dir res. La segona volta d'aquella temporada va ser nefasta i tothom demanava que la veu més autoritzada del vestidor (perquè era el capità però també perquè era l'ànima de l'equip i del club) sortir a explicar-nos la seva versió dels fets.

Tamudo va amagar el cap sota l'ala, argumentant que ell només parlava sobre el camp. Malament. Els mites es forjen al camp però també fora. Ningú pot negar que segurament ha estat (atenció que parlo en passat!) el millor jugador dels 109 anys d'història del club. Ningú. Ningú pot negar que, en gran part gràcies a ell, hem guanyat dues Copes del Rei, ens hem salvat de baixar a Segona i hem fregat la glòria europea. Ningú. Ningú pot negar que s'ha deixat la pell per l'equip en tots i cadascun dels partits que ha jugat amb l'escut de l'Espanyol al pit. Ningú. Per tot això i per més coses li hem d'estar eternament agraïts, i la immensa majoria de pericos ho estem.

Però ell també hauria d'estar agrait al club i a la gent que el conformem, perquè si ha arribat on ha arribat, si cobra el que cobra, si ha pogut aixecar dues Copes del Rei, és perquè ha tingut la sort de ser part de l'Espanyol i de gaudir de l'afecte d'una afició de bandera (jo no soc el més indicat per parlar de "millor afició"). I aquí és on sembla que Tamudo també coixeja. No li he sentit donar mai les gràcies per haver pogut vestir la nostra semarreta centenària.

No sé amb certesa què va passar aquell gener de 2008, però des de llavors el que era un capità poc exemplar fora del camp es va convertir, també, en un jugador poc determinant sobre el camp. L'edat, la forma física, la falta de motivació, etc. podrien ser algunes causes, però jo crec que el problema està dintre el cap, des de la llunyania fa l'efecte que és un problema psicològic. No dic que s'hagi tornat boig, no, només dic que té una depressió de cavall que no se la treu de sobre.

En tot aquest temps no ens ha explicat què li passa, i això no es fa.

Però deia al principi que hi ha més culpables.

Mauricio Pochettino, el gran salvador, també té part de culpa. A finals de la temporada passada, just després que obrés el miracle de la salvació, va córrer un rumor pels "mentideros" pericos que deia que Pochettino volia desprendre's de Tamudo i De la Peña durant l'estiu. Quan ho vaig explicar en un esmorzar del Torico (els afectats ja saben de què parlo) em van tatxar d'incendiari i de poc més que boig. Com podia ser que Pochettino no volgués als seus dos amics a l'equip? Al cap de poc temps el míster li va treure la capitania al 23 i ara, cada dia que passa, sembla més clar el distanciament entre entrenador i ex-capità. Sembla que el rumor no era tant infundat.

El club, amb el President al davant, fa anys que va desesperat per treure rendiment econòmic del que era el crack de l'equip. Sent molt jovenet el van intentar vendre a Glasgow, però en les últimes tres o quatre temporades els intents per traspassar-lo han estat incessants. Això sí, el club sempre ho negarà perquè no són prou valents com per sortir a explicar a l'afició que es venen al millor jugador de la història. Hipòcrites i mentiders.

Jo no crec que Tamudo volgués (passat) marxar de l'Espanyol, però ara sí. Ara sí perquè s'ha vessat tanta merda sobre d'ell que les veritats i les mentides es barrejen en una mena de còctail explosiu que està a punt d'explotar-nos a les mans, si és que no ha explotat ja.

No sé què dirà el 23 aquest matí. Espero que sigui sincer, espero que sigui valent, espero que sigui agraït. Avui ja és massa tard per netejar la seva imatge, però millor ara que mai.

Segueix llegint / Read more...

Missing

Primer de tot m'agradaria demanar disculpes per haver estat desaparegut durant tots aquestes dies per acabar explicant-vos que pot ser que la "desaparició" s'allargui durant un temps.

Anem a pams. La foto que he penjat és la del cistell de rovellons que vam "caçar" el dissabte (9 d'octubre), abans que la marabunta de "domingueros" i pixapins envaissin els boscos catalans en busca de bolets de tot tipus (segur que més d'un "enteradillo" a hores d'ara encara estarà desintoxicant-se en algun hospital comarcal pirinenc).

Ara al que us deia. Resulta que el divendres 2 vaig començar una mena de Màster a l'IESE (que li diuen "Programa de Desarrollo Directivo") que em tindrà esclavitzat fins a mitjans d'abril. Les classes són els divendres de 12 a 20 i els dissabtes de 8 a 14, però el treball (deures) a casa suposa unes 15 o 20 hores extra. Això significa 3 o 4 hores diàries cada nit quan la família està al llit.

En aquests moments diria que estic al límit de la sobredosi de Pharmaton Complex i la son acumulada comença a fer estralls en forma de mals de cap i somnolència. Per sort les pèrdues d'orina encara no han arribat, però no descarto demanar-li consell a la Concha Velasco arribat el cas.

En resum, que tinc per davant mig any molt espès en el que no sé ni si tindré massa temps d'actualitzar aquest racó de blogosfera, ni si podré llegir els vostres interessantíssims i mai prou ben ponderats blogs.

Apa, Bon Any i Feliç 2010.

Per cert, gran dia per actualitzar el blog: dimarts 13.

Segueix llegint / Read more...

Rovellons

... els primers de la temporada, recollits aquest matí de la Mercè en algun lloc del Ripollès.

Segueix llegint / Read more...

Els lladres han de pudrir-se a la presó

El senyor Fèlix Millet és un lladre. Un lladre que ha robat els diners de molta gent bona que va confiar en un personatge que fa anys ja va viure a la presó. Ahir li va enviar una carta al jutge del jutjat d'instrucció en la que intentava penedir-se. Res més lluny de la realitat.

Com que té molt clar que l'han enxampant robant miserablement però encara no l'han acusat formalment de cap delicte, vol fer servir la carta de penediment per dir que ell ja ho va dir abans que el detinguessin. I d'aquesta manera evitar la presó, on lloc on hauria d'entrar avui mateix i no sortir-ne fins que el cor li deixés de bategar.

Si no ho heu fet ja, us recomano que llegiu la carta, aprofitant que avui és divendres i que la proximitat del cap de setmana us calmarà la ràbia que us envairà en llegir-la. La carta és un insult a la intel·ligència, directament tracta la jutge i a tothom que la llegeix (per alguna cosa la va enviar als dos diaris de més tirada a Catalunya) de subnormals profunds. Parla d'"errors", com si robar més de 3 milions d'euros en 3 anys fos una errada enlloc d'un delicte barruer.

Aquest matí he pogut escoltar el portaveu de la defensa per la ràdio i també parlada d'errors, apart de dir que el senyor Millet se sent molt avergonyit per tot el que ha passat.

Avergonyit? El que hauria de sentir-se és un fill de puta, que és el que és. No em vull ni imaginar com d'avergonyits (per dir-ho suaument) es deuen sentir les persones que han fet donacions al Palau en els darrers 30 anys, ni en els milers de músics i cantants que s'hi han passat hores i hores del seu temps lliure a canvi de no res.

Hauria de confiar que la justícia l'engarjolés i l'alimentés amb pa i aigua, però em temo que el lladregot aquest no posarà els peus a la presó. Serà una mostra més que el sistema està prostituit i el més tonto fa sabates. Qui acabarà pagant? Nosaltres, els de la tant putejada "classe mitja".

I, mentrestant, les famoses "100 famílies" seguirant estafant i robant mentre s'enfoten del "poble" a les llotges del Liceu i el Camp Nou. I amb això no estic atacant els culers, avui no.

Per acabar, us recomano que visiteu la viquipèdia [entrada aquí] i us mireu l'apartat "Càrrecs" i "Premis". Com diria aquell: "pa mear y no echar gota".

Segueix llegint / Read more...

Antifutbol a la galàxia culé

Ser el centre de l'univers té el principal problema que t'arribes a pensar que tot s'ha de fer com ho fas tu perquè tota la galàxia gira al teu voltant, i la resta està malament.

Els culés es pensen que són el centre de l'univers i que tots els equips han de jugar amb tres davanters, els mitjos ben oberts a les bandes i la defensa adelantada a mig camp. Tots els equips que no juguen d'aquesta manera no són dignes d'existir i practiquen el tant nostrat "antifutbol".

Els pericos vam patir l'onada de bilis de pensament únic l'endemà del "Delapeñazo", acusant-nos de poc menys que de criminals de guerra perquè havíem gosat guanyar al seu camp practicant el que ells anomenen "antifutbol".

Cada equip juga amb les seves armes i per tant prepara els partits com millor creu que cal fer per guanyar o per no perdre. I normalment ho fa en funció de l'equip que té com a rival. Ja sabem que el Bar$a practica un futbol de somni i que tot el món i part de l'estranger es fot palles cada cop que Messi fa un dribbling o que "Ibra" desplega el seu talent sobrehumà, o quuan "Lo puto gusiluz" i Xavi connecten una passada de gol. Ja sabem que tot el món és del Bar$a i que els telenotícies, les tertúlies de ràdio i fins i tot l'Obama només saben parlar del mateix tema.

Però resulta que els partits de futbol els guanya qui fa més gols que el rival i ahir el totpoderós Bar$a no va xutar entre els tres pals en tota la segona part. Per guanyar als punts, millor que es dediquin a la boxa i ens deixin respirar als de l'"antifutbol".

Segueix llegint / Read more...

Quan les paraules ens perden (II)

Escrivia un post titulat "Quan les paraules ens perden" [03/02/2009, per cert, Sant Oscar] en aquest mateix blog arran d'una picabaralla dialèctica entre dos comentaristes habituals d'aquest racó de blogosfera. Ho vaig fer perquè em va saber greu que dos persones intel·ligents i assenyades (perquè les conec en carn i òssos) es faltessin al respecte a casa meva responent al post "Més que mai, Orgull Perico" [30/01/2009].

Com amfitrió del blog, vull tornar a demanar calma i pau després que ahir, al fil del post "Sumar per la independència" [14/09/2009], es tornessin a repetir les escenes de violènca virtual a casa meva. Com que he pogut anar seguint la discussió i, de fet, no vull esborrar-la perquè qui vulgui la repassi i reflexioni, crec que els dos implicats tenen part de culpa. I em sap greu que, un altre cop, dues persones intel·ligents i preparades, s'enfadin.

Espero que el "calentón" vagi baixant i segueixin comentant habitualment el que els sembli convenient sense vigilar-se de reüll per saltar al coll de l'altre. Que el blog uneixi i serveixi per discutir, però que no separi, que prou encabritada està la societat com per mosquejar-se més per coses banals.

Segueix llegint / Read more...