Annual Review of Football Finance 2012

Com cada any, la consultora Deloitte publica l'estudi "Annual Review of Football Finance". Avui mateix han publicat la 21a edició. Podeu comprar l'edició complerta per 600 pounds o llegir-vos els Highlights [aquí] o el Foreword [aquí].

Si busqueu una mica podeu trobar els informes d'altres anys a la xarxa (de forma gratuïta). Val molt la pena si esteu mínimament interessats en les finances del món del futbol.

Per acabar, i a mode de curiositat, us deixo una infografia dels ingressos a Anglaterra:

El bé comú (2)

Ahir vaig publicar l'article "El bé comú" a PericosOnline. L'article acabava amb la frase: "M'agradaria que els dirigents del meu club pensessin sempre en el bé comú".

Tant el títol de l'article com aquesta última frase deixen entreveure que els dirigents del meu club pensen més en els seus interessos personals. No hi ha dubte que la filtració de la inclusió de la senyera a la samarreta per primera vegada en 112 anys d'història amaga un nou capítol de la guerra civil del Consell d'Administració de l'entitat.

Tot plegat ho explica molt bé en Xavi Boró a la seva columna d'avui: "La senyera, arma de manipulació massiva?".

L'ala catalanista del Consell porta temps fent moviments per arraconar l'ala espanyolista. I això de la samarreta és la cirereta del pastís.

Jo sóc clarament catalanista, els que seguiu aquest blog ho sabeu. I els que no, en podeu trobar moltes mostres podeu anar a les etiquetes Política o On és Ítaca?. Per tant, per mi seria molt fàcil dir que estic a favor de portar la senyera a la samarreta, deixant anar els arguments legítims dels que defensen aquesta postura.

Però resulta que hi ha dos arguments que, per mi, tenen molt més força per defensar la postura de només lluir els colors blanc-i-blau:

1. L'Espanyol és un club esportiu, la política no s'hi hauria de barrejar.

2. És més important el bé de la comunitat que el bé d'una part d'aquesta comunitat.

No oblideu, a més, que qui va engengar la "moda" de polititzar les samarretes va ser Joan Laporta. Ell és qui, més interessat per la seva pròpia carrera política i el seu ego desfermat, va posar per primera vegada la senyera a una samarreta de futbol. A partir d'aquí, una munió d'equips han anat inundant de símbols polítics les seves samarretes. Banderes espanyoles, banderes de comunitats autònomes, tot plegat en una cursa per veure qui la té més llarga o qui és més patriota.

Mireu, per mi és tant perico el que és independentista com qui simpatitza amb la Falange. Aquesta és la grandesa del nostre club. No trobo adminissible que el nostre Consell, en aquesta lluita interna, ens manipuli i permeti que ens "trenquem la cara" (parlo metafòricament) per una guerra que és seva, no nostra.

Mentrestant, els problemes econòmics i esportius del club segueixent desbocats. I encara hi ha qui fa poc em defensava que socialment som més forts que mai.

El bé comú

Com era de preveure, perquè no és la primera vegada que passa, el tema de les banderes ens ha tornat a dividir.

Abans d’entrar en matèria, m’agradaria apuntar que el club segueix sent un desgavell i que aquesta filtració intencionada del tema de la senyera catalana a la samarreta no deixa de ser una cortina de fum per desviar l’atenció. Vull dir que això de la bandera no és més que una anècdota comparada amb la crisi a tots els nivells que viu el club, una situació de la qual no se n’intueix la possible sortida.

Tornant a les banderes, cadascú té la seva opinió i, per tant, tothom està legitimat per pensar el que vulgui, faltaria més. Jo sempre m’he posicionat, escrivint-ho en diverses ocasions, que l’Espanyol és un club esportiu. I, com a club esportiu, els únics colors que el representen objectivament són el blanc i el blau. A partir d’aquí, la resta de combinacions cromàtiques són més subjectives i, per tant, interpretables dependent de qui ho faci.

Des del punt de vista institucional, tant la senyera catalana com la bandera espanyola ens representen. Per tant, en el moment que en posem una de les dues sense posar l’altra, la polèmica ja està servida. Ningú dubta que la senyera ens representa a tots, en tant que club català fundat per catalans. Però, de la mateixa manera, ningú pot negar que la bandera espanyola també ens representa a tots, en tant que club espanyol.

Una de les riqueses del nostre club és la diversitat cultural i política de tots els que formem part del col·lectiu. No podem convertir aquesta grandesa en un problema, és un error que no ens podem permetre, i menys encara en els moments dramàtics que estem vivint al club. Posant una bandera a la samarreta crec que estem creant un conflicte totalment evitable i innecessari.

Només que un dels socis del meu club se senti incòmode per portar la senyera catalana a la samarreta, ja hauria de ser motiu suficient per enterrar la idea. No hem d’oblidar mai que formem part d’una gran família, d’un col·lectiu heterogeni. M’agradaria que els dirigents del meu club pensessin sempre en el bé comú.

(Article publicat a PericosOnline).

La senyera a la samarreta

La setmana passada es va filtrar una imatge del que podria ser la samarreta de l'Espanyol de la propera temporada. Més enllà de que agradi més o menys (jo prefereixo les samarretes de l'Espanyol amb menys franges però més amples), el que ha generat més polèmica és que, per primera vegada en 112 anys d'història, lluirem la senyera catalana.

Jo sóc dels que penso que l'Espanyol és un club esportiu que no hauria d'entrar en política.

Alguns diuen que portar la senyera és un senyal de normalitat, que som un club català fundat per catalans i que no deixa de ser una imatge institucional que ens representa a tots.

Doncs mireu, per la mateixa regla de tres, també podríem lluir una bandera "rojigualda" que, encara que a alguns ens pesi, també ens representa a tots, institucionalment parlant.

El que trobo greu és que no obtenim cap mena de benefici de portar la senyera a la samarreta. Més aviat obtenim discussions internes, entre els dels dos extrems. No és més fàcil portar només els colors blanc-i-blaus a la samarreta i a les banderes que mostrem a l'estadi? No és més fàcil fer-ho així per integrar el màxim número de persones possible, enlloc d'excloure les que es puguin sentir incòmodes?

Analitzant-ho fredament només trobo una resposta possible a la filtració: una nova cortina de fum.

Us deixo tres articles que vaig esciure a PericosOnline relacionats amb aquest tema:

- "Ni toros ni estelades", 27 agost 2009

- "Xiulets, putebarces, banderes i altres cabòries", 11 novembre 2010

- "Himnes i banderes", 12 setembre 2011

There's no place like home

Avui, 23 de maig, fa 2 anys que es va acabar "Lost", per molts la millor sèrie que s'ha fet mai.

Repartiments drets TV (gràfiques)

Torna el debat del repartiment injust dels drets de televisió.

A les següents gràfiques podeu veure el repartiment del pastís a 4 lligues europees (Espanya. Anglaterra, Alemanya i França).

Algunes dades curioses:

- Barça i Madrid d'enduen el 45,2% del pastís televisiu a Espanya (22,6% cadascun).

- A Anglaterra, Manchester United 6,4%, Chelsea 6,1%, Manchester City 5,8%.

- A Alemanya, Bayer Munich 7,8%, Schalke 04 6,9%

Apaguin el ventilador

Guerra civil al Consell d’Administració del club. En paraules de l’ex-President Sánchez Llibre, hi ha tres “bons” (Oliveró, Newton, Oller) i onze “dolents” (la resta). Ell no està entre aquests catorze però com que el club és seu, té llibertat per fer el que vulgui i dir que el vulgui, només faltaria. La joguina és seva. En una entrevista d’una hora va dir que “és impossible que torni”. Però després va afegir que d’aquí a deu anys ja veurem. Ja sabem que el que avui és blanc...

Diumenge es va tancar una temporada que alguns qualifiquen de bona i d’altres de pèssima. Jo no m’atreveixo a qualificar-la per por a ser excomulgat. En tot cas, la protesta d’una part important de la grada no va ser només per la segona volta d’aquesta lliga que, per sort, s’ha acabat. La protesta va ser, sobretot, per la mala gestió acumulada durant anys, que ens han dut a tenir un forat que cada any s’apropa més als dos-cents milions d’euros.

Alguns diuen, amb raó, que tenim un camp i una ciutat esportiva. Suposem que ens hagin costat cent milions, per fer números rodons. Aquí podríem recordar, aportant documents d’hemeroteca, que algú va dir que ens costaria zero. O que la urbanització, prevista en deu milions segons l’ex-President, va acabar costant-ne trenta. En una empresa seriosa, una desviació d’aquesta magnitud hauria estat motiu suficient per tallar algun cap. Però aquí no només no ha passat res, sinó que aquesta informació s’ha amagat sota la catifa fins ara, que ha començat la guerra civil. Estaria bé que algú expliqués, però, com s’ha generat un forat de gairebé dos-cents milions en pocs anys si el camp ens en va costar uns cent.

Tornant al tema de la guerra civil. Sembla que, un cop acaba la competició, algú del Consell va engegar el ventilador i ara toca repartir merda per tothom. Uns diuen haver renunciat a les plusvàlues per la venda d’Osvaldo, havent-les destinat a obra social. Els altres diuen que no existeixen plusvàlues i que, en cas d’existir, mai les cobraran. Uns utilitzen la premsa escrita per filtrar informacions. Els altres surten per la ràdio a donar la seva versió. Llegim que, dilluns, Condal va decretar el toc de queda prohibint que ningú del Consell fes declaracions. Però per això existeixen els “ex”. L’endemà mateix, entrevista de l’ex-President Sánchez Llibre a la ràdio. I, passats un parell de dies, entrevista de l’ex-conseller Antonio Morales al diari. Hi ha merda per tots.

Sembla que ara el més important és jugar a veure qui la té més llarga o qui fa el titular més escandalós. Sembla que als responsables de gestionar un club moribund no els importa que molts socis estiguin plantejant-se seriosament la possibilitat de no renovar el carnet veient el desgavell. Sembla que no els importa que l’ombra de la llei concursal segueixi amenaçant-nos. Sembla que la perillosa situació econòmica, la desplomada situació social i la desmantellada situació esportiva no són la seva màxima prioritat. Potser ja van sent hora que es posin a treballar i apaguin el ventilador.

(Article publicat a PericosOnline)

Cinc anys de l'estafa

Avui fa cinc anys que, a Glasgow, l'Espanyol va perdre la seva segona final de la UEFA.

Jo aquell dia no vaig poder veure la final en directe perquè una agència de viatges em va estafar, juntament amb uns 400 pericos més, que ens vam quedar tirats com gossos tot el dia a l'aeroport del Prat. L'any següent (2008) vaig escriure un article a PericosOnline parlant-ne: "Un any de l'estafa".

Uns dos anys després de la final (2009) vam recuperar els diners del viatge, però allò que ens vam perdre aquell dia i l'espina que se'ns va quedar clavada només ho podrem recuperar quan tornem a jugar una final europea. Un somni que, tal i com està el club a dia d'avui, es preveu poc menys que impossible.

Els 3 objectius de Condal

Recupero la informació que apareixia a la premsa l'endemà que Ramon Condal fos escollit President de l'Espanyol. És una notícia de El Mundo Deportivo del dimecres 13 de juliol de 2011 (podeu trobar el link aquí).

A la notícia s'hi resumeixen els tres objectius que es va marcar el President:

1. Sanejament econòmic

2. Objectiu esportiu: anar a Europa

3. Reforçar el sentiment d'orgull de ser perico

El punt número 1 s'està intentant. S'han fixat topes salarials a la plantilla, s'intenta reduir sous de treballadors del club, etc. Quan es tanqui l'exercici i es facin públics els números podrem comprovar si s'ha aconseguit.

El punt número 2 queda clar que va ser una mentida. El mateix President va dir, després del derbi, aquella mítica frase del "Hem fet una bona temporada, ens hem salvat". Per tant, o ens va mentir quan el juliol passat va dir que l'objectiu era anar a Europa, o ens va mentir en acabar el derbi en dir que havia estat una bona temporada. En qualsevol cas, Joan Collet ahir va dir que l'objectiu és la permanència ("Permanència o Europa?"), a la seva manera.

El punt número 3 és més subjectiu d'avaluar. Però veient la desil·lusió entre els pericos, clarament demostrada en la lamentable entrada de l'últim partit de Lliga a l'estadi i la pseudo-protesta de la grada, sembla que no es podria dir amb la veu massa alta que s'hagi reforçat cap sentiment d'orgull. En tot cas, els pericos seguim sentint-nos orgullosos de ser-ho, però no crec que amb la temporada que hem hagut de patir aquest sentiment sigui més fort que uns mesos enrere.

En tot cas, que cadascú jutgi si els objectius que es va marcar el President s'han aconseguit o no.

Permanència o Europa?

No han passat ni vint-i-quatre hores de tancar la competició, vivint la pitjor entrada de la història de Cornellà en partit de lliga, amb una pseudo-protesta de la grada inclosa, i avui el conseller delegat, Joan Collet, ha concedit una entrevista a l'Agència EFE per donar el punt de vista del club.

L'entrevista comença amb una dosi de realisme. Amb la situació delicada del club, cal ser molt rigorosos econòmicament, i això suposa tenir un equip per no baixar a Segona. Molt bé. Ja era hora que el club parlés clar. Economia de guerra i, per tant, objectiu de supervivència. L'objectiu és la permanència.

Però, esperin, que l'entrevista segueix amb altres temes, fins que arriba la perla. Amb vistes a l'any que ve el club crearà un projecte il·lusionant que permeti lluitar per jugar competició europea.

Fins aquí la notícia. Quan sembla que algú del club surt a intentar fixar un objectiu clar (permanència), no pot evitar treure a relluir el populisme, per si de cas, parlant de potser anar a Europa.

Tornem a ser al cap del carrer: no sabem l'objectiu.


(editat el 15 de maig)

A continuació penjo el vídeo que ha editat Espanyol TV, el canal del club. Curiosament no apareix la part de l'entrevista on Collet diu que per l'any que ve es farà un projecte il·lusionant per lluitar per anar Europa. Curiós, molt curiós.

Evolució #RCDE a la classificació 2011-12

Com es pot observar a la gràfica, el tram final de la Lliga ha estat un calvari per l'Espanyol. A la jornada 28 érem sisens. Cada jornada hem perdut 1 posició, excepte les jornades 34 i 37, en les que ens hem mantingut a la mateixa.

El recompte final, hem estat:

- 1 jornada en posició de Champions

- 16 jornades en posició d'Europa League

- 21 jornades fora de posicions europees

4 temporades de Pochettino

Coincidint amb el final de Lliga, he fet una presentació amb estadístiques, comparant les 4 últimes temporades, des que Pochettino és entrenador de l'Espanyol.

De la primera temporada (2008-2009), he posat els números de tota la temporada sencera perquè siguin comparables amb les altres 3 posteriors, tot i que Pochettino només va dirigir l'equip a partir de la jornada 20, o sigui, tota la segona volta.

Pochettino 4 temporades

View more presentations from Oscar Julià.

Entrar en Llei concursal és molt perillós

La setmana passada deia a PericosOnline ("Fer un reset") que l'alternativa que li anava quedant a l'Espanyol, veient la delicadíssima situació econòmica del club, era fer un reset.

Aquesta setmana aclaria ("A qui pertany el club?") que el pitjor dels dos resets possibles era la llei concursal, i que l'Espanyol estava "transitando por la cornisa", que diria aquell.

Just l'endemà apareixia publicat al diari AS ("La temida ley concursal planeó sobre el Consejo") que l'alternativa de la llei concusal, el temut concurs de creditors, era una opció que estava sobre la taula des de fa temps. I sabem, perquè ho sabem, que actualment encara amenaça el futur proper, molt proper, de l'entitat.

Hi ha 10 equips que aquesta temporada han jugat a Primera que han estat o estan en concurs: Zaragoza, Sporting, Málaga, R.Sociedad, Levante, Granada, Mallorca, Betis, Racing i Rayo. Aparentment, de portes enfora, aquests equips han seguit competint sense cap problema.

Això fa que la sensació que hi ha entre els aficionats pericos és que entrar en concurs de creditors no sigui tan perillós com realment és.

Però resulta que entrar en llei concursal és molt perillós, sobretot després que canviés la llei el setembre passat. Segons la nova llei, els equips que estiguin en concurs el juliol de 2012 (d'aquí a un mes i mig), baixaran de categoria (segurament anirien a Segona B) i no podran fitxar jugadors.

Alguns diuen que no s'ho creuen, que a Espanya això del futbol és un "pitorreo" i mai passarà res. Però només donaré una dada que demostra que els clubs tenen por a que realment s'apliqui la llei. Dels 10 equips que han estat en concurs, n'hi ha 7 (Zaragoza, Sporting, Málaga, R.Sociedad, Levante, Granada i Mallorca) que ja n'han sortit. I els altres 3 (Betis, Racing i Rayo) estan corrent contra rellotge per sortir-ne abans de juliol.

Per tant, sembla clar que la llei té molts números de que s'apliqui aquest mateix juliol. Per això mateix és tant i tant perillós que l'Espanyol entrés en concurs en les properes setmanes. Podria ser fatal, esportivament parlant.

Òptima relació amb Li-Ning

Fa un parell d'anys l'Espanyol va signar un contracte amb l'empresa xinesa Li-Ning.

El contracte tenia un durada de quatre anys i el comunicat oficial, entre d'altres, deia coses com:

- Facilitará la llegada del club blanquiazul a un mercado con tanto potencial como el asiático.
- Nuestra idea es expandirnos en toda Asia, no sólo en China.
- Crear una tienda de referencia en el centro de Barcelona.
- También queremos estar en el aeropuerto.
- Estamos estudiando una gira por China o al menos jugar algún partido.
- Sobre todo, es una unión estratégica, pues los dos abriremos fronteras.
- Llevaremos de nuestra mano al Espanyol por toda Asia.


(Podeu trobar el comunicat de premsa sencer en aquest link).

En aquests dos anys de relació contractual entre l'Espanyol i Li-Ning no s'ha acomplert absolument cap de les coses que he llistat més amunt. No sé de qui ha estat culpa. Suposo que les dues parts deuen tenir certa part de la culpa.

En tot cas, caldria que algú del club sortís a explicar perquè, des del nostre punt de vista, s'ha incomplert tant flagrantment el contracte. A no ser, és clar, que se signessin altres coses diferents a les que se'ns va explicar el seu dia. Que també podria ser una explicació possible.

En tot cas, un contracte que estava previst per quatre anys s'ha trencat en només dos, símptoma que alguna cosa no estava rutllant.

El que tampoc no entenc és ara que el club emeti un comunicat oficial [aquí] anunciant la fi de la relació comercial amb Li-Ning, on s'hi digui, textualment: "Tot i l'òptima relació entre les dues companyies (...)".

Òptima relació? En una relació comercial on no s'acompleixen els acords? En una relació de quatre anys que trenquem després de dos d'haver-lo signat? Les relacions òptimes es trenquen?

Algú ho entén i m'ho pot explicar?

A qui pertany el club?

Cada cop que algú demana que hi hagi canvis al Consell d’Administració del club, la resposta que rep és la mateixa: el club és seu (dels màxims accionistes), i si vols canviar alguna cosa, posa diners i compra les accions.

Segons aquesta teoria, que ningú nega perquè és totalment certa, els socis i els accionistes minoritaris som poc més que simples clients d’una empresa de suposat entreteniment. Dic suposat perquè l’entreteniment entès com un patiment continu és una variant una mica esbiaixada del que a tots ens agradaria.

Segons aquesta teoria, els socis no tenim dret a queixar-nos perquè, com que “el club és seu”, això els dona peu a fer i desfer sense que ningú pugui criticar absolutament res, sota pena de ser acusat de desestabilitzador, d’oportunista, de mal perico o, encara molt pitjor, de periculer.

Jo crec que la teoria està molt bé, però enlloc està escrit que els màxims accionistes d’una societat hagin de ser els que en portin la gestió. Vull dir que hi ha empreses on els accionistes estan molt enretirats de les decisions, que deixen en mans d’un equip de gent preparada professionalment.

La setmana passada vaig escriure que estem en un carreró de difícil sortida, i potser la única alternativa que ens va quedant és fer un reset. El reset arribarà tard o d’hora, el que no tinc clar és si serem capaços de fer-lo els propis pericos o ens el vindran a fer des de fora.

Vull aclarir que per mi un reset seria un reinici del sistema, fer foc nou, un abans i un després en el club.

Si seguim com ara, aplicant la teoria de que “el club és seu”, ningú farà grans canvis i seguirem amb el mateix Consell d’Administració. Més enllà de retallar d’aquí i d’allà, serà difícil tenir idees noves per generar ingressos. Si durant els darrers anys hem acumulat un deute de 180 milions d’euros no és perquè la premsa catalana ens tingui mania, els deutes s’acumulen per la mala gestió.

En aquest escenari de continuisme, el reset, tard o d’hora, és molt probable que ens el facin, i es diu concurs de creditors. Que sigui voluntari només voldrà dir que fem veure que l’hem provocat nosaltres. No cal dir que aquest escenari seria molt traumàtic.

Ara bé, perquè no ens podem imaginar un escenari en el que fem foc nou al club? Sí, ho sé, es desmunta la teoria del que mana qui té els diners, però aquesta podria ser l’alternativa en que el reset el fem nosaltres, els pericos. Un equip de gestió completament nou, totalment independent de les famílies, i amb una forma de fer les coses més innovadora.

Al cap i a la fi, hi ha gent que ha posat molts diners al club (no sabem si ja els han recuperat, però). Però també hi ha milers de socis, que en número som majoria, que també tenim cert dret a opinar. Per què tenim clar a qui pertany el club?

(Article publicat a PericosOnline).

Hem fet una bona temporada, ens hem salvat

El 12 de juliol de 2011, aviat farà un any, el senyor Ramon Condal va esdevenir President de l'Espanyol. Diuen que era el somni de la seva vida.

El dia abans vaig escriure un post ("Tot seguirà igual") on pronosticava, en una aposta gens arriscada, que la filosofia del Consell d'Administració del club seria la mateixa: qui dia passa, any empeny.

Doncs bé, ha passat una temporada i ahir a la nit, després de perdre el derbi del Camp Nou, el President del meu club va deixar anar la frase que defineix i resumeix la seva gestió: "Hem fet una bona temporada, ens hem salvat". Ras i curt. No cal donar gaire més explicacions perquè se li entén tot.

Aquesta frase potser explica, entre d'altres coses, perquè l'equip ha perdut els 4 últims partits de lliga quan s'estava jugant la possibilitat d'accedir a competicions europees. Si el Consell d'Administració de la teva empresa et diu que has complert l'objectiu i que ja pots marxar de vacances abans d'hora, doncs és comprensible que els treballadors li facin cas. L'espècie humana s'acomoda a les situacions fàcils ràpidament.

El senyor Condal parla poc, però quan parla sempre ens deixa algun titular. A principis de setembre ens va dir: "crec que estem en una rampa de llançament del futur del club més esplendorós que el passat" ("El futur esplendorós de Condal").

Tornem a l'etern debat. El club és una S.A.D. (Sociedad Anónima Deportiva) i, com a tal, té uns propietaris, que són els que disposen del màxim d'accions. El club és seu. El club és de Daniel Sánchez-Llibre i Ramon Condal. Poder estar manant fins que els dongui la gana. En aquest sentit no hi ha res a dir. I poden seguir nutrint el Consell d'Administració de gent parasitària que s'acostuma al tarannà conformista i amb un marcat complexe d'inferioritat respecte, per exemple, el Barça.

Sembla que el senyor Oliveró, tercer màxim accionista, està intentant fer una cosa que se'n diu "gestió", però em temo que no li estan deixant que se'n surti, perquè la botigueta segueix sent de Dani i Condal, que de botiguetes en saben un tou.

El fet és que aquest Consell d'Administració ens està portant a un carreró sense sortida. L'altre dia escrivia que ens cal fer un reset, i cal que el fem nosaltres, els pericos, abans que vinguin de fora a fer-nos-el.

Cal foc nou. Cal gent nova, jove, fresca, sense cap passat tacat d'haver format part d'algun bàndol o d'alguna plataforma anti-res.

Jo no demano cremar-ho tot, no tinc ganes d'insultar ni de faltar al respecte a pericos que en algun moment de la seva vida s'han rascat la butxaca per ajudar el club. Només demano que el Consell s'adoni i admeti que ha perdut el rumb i que ens està conduint al desastre. Que confiïn en gent preparada, estic convençut que entre els milers de pericos n'hi ha molts. I que els delegin la responsabilitat i la confiança de sacsejar-ho tot, de fer foc nou, de construir els fonaments per l'Espanyol del futur.

Estem en crisi, el futbol està en crisi. Ara cal fer els canvis per aprofitar aquesta crisi i sortir-ne més reforçats.

Ah, i potser, per què no, ens calen diners russos o àrabs per tirar endavant.

L’any sabàtic de Guardiola i Pochettino

L’altre dia llegíem que Guardiola es prendrà un any sabàtic perquè s’ha buidat i s’ha de tornar a omplir.

I avui llegim que Pochettino també s’està plantejant agafar-se un any sabàtic.

Els dos argumenten que han hagut d’aguantar molta pressió. Però el que no diuen és que els seus sous desorbitats ja porten implícit que hauran d’aguantar aquesta pressió. Ens diuen que estan enfonsats, cansats, deprimits i pressionats.

Haurien de saber quan van signar els seus contractes milionaris, perquè sempre és així, que els entrenadors són el fusible de les directives dels clubs. Sempre és així i sempre ho serà. Per això cobren el que cobren, per ser l'ase dels cops, per fer d'escut dels que manen.

Trobo que la pressió i cansament que ha de suportar una persona que treballa dotze hores diàries per guanyar un sou miserable és bastant més elevada que la que han hagut d’aguantar Pochettino i Guardiola. Per no parlar de les persones que estan a l’atur. Això sí que és pressió.

Evidentment, els senyors entrenadors tenen tot el dret del món a prendre’s els anys sabàtics que vulguin, només faltaria. Amb el que han cobrat en aquests 3 o 4 anys podrien viure de renda tota la seva vida, sense cap problema.

Algú els hauria de recordar, però, que els clubs als qui presten o han prestat els seus serveis fa més de cent anys que existeixen i estan molt per damunt d’ells, encara que els hi hagin disparat tant l’ego que es creguin que és al revés. Els jugadors – i entrenadors – passen, però el club i els seus aficionats seguiran. Ells són o han estat només uns treballadors de l'entitat. I han cobrat moltíssims diners per la seva feina. Són uns privilegiats. No ho oblidem mai.

Mai seré de cap jugador ni de cap entrenador, perquè van passant. Sóc i seré del club, perquè sempre hi serà. A no ser que se'l carreguin i el facin desaparèixer, però això seria un altre debat.

Fer un reset

Vivim temps convulsos a l’Espanyol. Diuen els que s’ho miren des de fora que sembla una crisi més del club. Però els pericos tenim la sensació que la gota que havia de fer vessar el got s’ha convertit en un raig d’aigua. Hi ha fugues d’aigua per tots costats i alguns s’obstinen en fer que l'orquestra del Titanic segueixi tocant, mentre miren cap a un altre costat.

L’entrenador era el que, fins ara, tapava les vergonyes d’un club instal·lat en la improvisació. Com a mínim aquesta és la sensació que destil·laven certes decisions i omissions dels consellers i executius de l’entitat. Presumptes filtracions interessades a la premsa des de l’interior, però més interessades en fer mal a algú altre – de dins o de fora – que en beneficiar el bé comú. Presumptes plusvàlues en la compra-venda de jugadors. Venda de drets de jugadors a fons d’inversió estrangers. Dimissions de consellers per lluites d’egos. I un llarg etcètera de rumors i més rumors que s’estenien com taques d’oli entre l’entorn perico i que anaven minant la moral de la tropa. Alguns devien ser veritat, d’altres mentida, i d’altres, suposo que la majoria, tenien una mica de tot.

L’entrenador era el que, fins ara, maquillava el desgavell de la “institusión”, com li agrada dir. L’equip s’aguantava en les posicions nobles de la classificació, a base de mèrits propis i de demèrits dels contraris – no oblidem que enguany és una de les lligues en que anar a Europa està més barat de tota la història.

La qüestionable gestió del vestidor, amb jugadors apartats, jugadors que han abandonat el club per la porta del darrera, etc. es defensava perquè la trajectòria esportiva de l’equip era millor del que, sobre el paper, i amb el vuitè pressupost de la competició, es podia esperar en començar la temporada.

Però la caiguda lliure en la que estem des de fa algunes jornades, sumada a la manca d’autocrítica de l’entrenador i l’atac frontal a l’entorn – en forma de rodes de premsa – està fent saltar pels aires les poques pinces que aguantaven la situació.

L’Espanyol és el penúltim classificat a la segona volta del campionat, només per sobre del Racing, equip descendit fa un parell de jornades. Ja no val l’argument que es va fer una gran primera volta, perquè el que importa és el balanç ara que s’ha acabat la temporada. Sí, l’equip ens ha dit a crits que ells van acabar la temporada ja fa dies, per això ara ja podem anar fent balanç.

La situació s’està tornant insostenible. Fa la sensació que el discurs desgastat de resignació, d’abaixar el cap i de dir que no tenim diners, cada cop serveix menys com a justificació de la mala gestió que s’està fent des de fa anys. Si, a sobre, li sumem la manca absoluta de transparència, llavors el futur immediat espanta. Estem en un carreró de difícil sortida, i potser l'única alternativa que ens va quedant és fer un reset.

(Article publicat a PericosOnline).

Elogi de Pep Guardiola

Odio els discursos oficialistes, no m'agrada pensar o dir el que s'espera que haig de pensar o dir pel fet de formar part d'un col·lectiu.

Critico sovint el pensament únic barcelonista, aquell que s'ha establert per terra, mar i aire, i que dicta què han de pensar els "bons catalans" si volen seguir-ho sent.

Però tampoc m'agrada que jo, com a perico, no pugui elogiar alguna de les coses que tenen relació amb el Barça. Perquè resulta que nosaltres també tenim el nostre propi "pensament únic", en el que se sobreentén que mai, absolutament mai, puguem dir públicament que el Barça ha fet alguna cosa bé.

I avui tinc ganes d'elogiar Josep Guardiola, perquè el que ha aconseguit en només quatre temporades i havent arribat a la banqueta del Barça amb només 37 anys (1 més del que tinc jo ara!) és digne d'admiració. Guanyar tot el que ha guanyat i practicant en molts casos un futbol vistós i agraït pels espectadors és molt difícil, i és de justícia reconèixer-ho.

A Guardiola, però, li ha passat el que li ha passat al Barça, que el globus s'ha inflat tant i tant, que ha arribat a enfarfagar i a fer-se molt pesat. Sí, ho han guanyat pràcticament tot i han jugat molt bé, però la bola mediàtica s'ha fet asfixiant, comportant que només es parli del Barça i de Guardiola. Fins i tot molts culers reconeixen en la intimitat que estan cansats de sentir i veure barcelonisme pertot, i que en comencen a estar tips.

Tenim un país t'han esquinçat que li hem de donar la Medalla d'Or del nostre Parlament centenari a un entrenador de futbol. Que sí, que ho ha fet molt bé, però que no deixa de ser una persona de 40 anys i que guanya una quantitat de diners ingent.

Ep, però això tampoc és culpa de Guardiola, ni molt menys. Ell ha fet la seva feina per la qual algú va decidir que li pagaria una milionada. Ha sabut jugar bé, guanyar i mantenir la compostura en moltíssimes situacions on molt pocs dels que tant el critiquen l'haguessin pogut mantenir. I això és digne d'elogi.

Ha sabut gestionar un vestidor de futbol ple d'estrelles, que en el fons són xavals sense massa estudis i amb molts "quartos", com ho són tots els vestidors de futbol d'elit. Tots ens omplim la boca dient que aquests jugadors són boníssims i que qualsevol podria fer-ho igual de bé que Guardiola. Però resulta que mai ningú ha guanyat el que ha guanyat ell. Per tant, suposo que tampoc deu ser tan fàcil fer-ho. I això també és digne d'elogi.

Dit això, el que no m'ha agradat en molts casos és la falsa modèstia que transmet. Dir que un partit contra l'Sporting de Gijón (per posar un exemple) al Camp Nou és difícil no s'ho creu ningú. I portar aquest discurs fins l'extrem i l'extenuació fa mandra. Però els resultats, al capdavall, han arribat i, per tant, algú podria dir que la fi justifica els mitjans.

Els pericos ens hem enfotut molt de Guardiola perquè ha estat l'entrenador del nostre enemic (sí, l'enemic que ens intenta esclafar cada dia de l'any), però val a dir que mai ha sortit cap mala paraula de boca seva en contra nostra. Al contrari, ha elogiat el nostre joc, la nostra afició i el nostre estadi en més d'una ocasió. I pels pericos crec que hauria de ser motiu d'honra el saber que l'últim partit de Guardiola al Camp Nou com entrenador del Barça serà un derbi contra l'Espanyol. Això sí, res no em faria més feliç que fotre'ls la festa enlaire, ni que sigui amb un empat. Em sabria greu per en Guardiola persona, però seria molt reconfortant tornar a fotre tota la caverna mediàtica culer.

10 marques

Les 10 marques que controlen el mercat mundial.

(es pot ampliar la imatge clickant-hi a sobre)